Llevadle a casa y leedle

Com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotsmetent fàcilment a oblivició no solament los actes per longitud de temps envellits, mas encara los actes freschs de nostres dies, és stat molt condecent, útil e expedient deduir en scrit les gestes e hystòries antigues dels hòmens forts e virtuosos, com sien spills molt clars, exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gran orador Tul·li.

Así comienza la novela que, entre los pocos libros perdonados de la biblioteca de Don Quijote, el cura rescata por ser "un tesoro de contento y una mina de pasatiempos": el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell y Martí Joan de Galba. "Llevadle a casa y leedle", le dice a su compadre el barbero, "y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho".

El Tirant justifica su propia existencia como un remedio a nuestra flaca memoria, como depósito de nuestra experiencia pasada, como espejo de valores antiguos y de enseñanza meritoria. Eso quiso su autor, pero sus lectores, menos ambiciosos, como aquel cura de La Mancha, no se preocuparon por tales noblezas y lo recomendaron por razones más sutiles y menos graves: por dar contento, proveer pasatiempo, provocar deleite. El censorio cura y el ensañado barbero condenaron a las llamas aquellos libros de Don Quijote que, a sus ojos, pecaban de revueltos, disparatados, arrogantes, duros, secos -es decir, libros que no les gustaban-. Porque en el momento de la verdad, frente a la salvación o a la hoguera, para un verdadero lector lo que importa es el placer.

Així és, heus a l'inici d'aquest apunt les primeres ratlles del Tirant lo Blanc -que com ja sabeu, entre l'aula, amb mi, i casa vostra, o onsevulla que llegiu, haurà d'ocupar una part del vostre temps els pròxims mesos; intentarem, doncs, que siga una lectura plaent i no només, com assenyalava suara A. Manguel,  perquè ens entretinga alguna acadèmica estona, sinó perquè, hi puguem albirar la meravellosa grandesa a què va fer referència Cervantes, com insisteix ací baix M. Vargas Llosa en la seua conegudíssima Lletra de batalla per Tirant lo Blanc:

Es éste el mejor libro del mundo", va escriure Cervantes de Tirant lo Blanc, i la sentència sembla una broma, ara. Però resulta ésser cert que es tracta d'una de les novel·les més ambicioses i, del punt de vista de la construcció, potser la més actual entre les clàssiques. No ho sap ningú perquè molt pocs la van llegir i perquè ara ja ningú no la llegeix, tret d'alguns professors, els treballs d'anàlisi històrica, vivisecció estilística i sondeig de fonts dels quals, solen contribuir involuntàriament a accentuar la condició funeral d'aquest llibre sense lectors, ja que només s'autopsia i embalsama els morts. Aquests assaigs erudits, i a vegades admirables per la seva rigor i informació, com el pròleg de Martí de Riquer a l'edició de 1947, no demostren mai l'essencial: la vitalitat d'aquest cadàver. [...]

Entre Cervantes i Vargas Llosa han estat moltes les veus de la cultura europea que, des del segle XV, han estat, com explica  Vicent Martines en la seua obra Lectors i traduccions pera Tirant lo Blanch, lectores entusiastes de la novel·la de Martorell: Shakespeare, Ariosto, Lucrècia de Borja, Isabel d'Este, Voltaire, el Comte de Caylus, Nicolas Fréret, Maria Antonieta o Caterina II de Rússia.

De la mateixa manera, aquest clàssic universal ha estat traduït a moltes  altres llengües: xinés, finés, polonés, japonés, espanyol, alemany, anglés, francés, holandés, italià, portugués i suec, i ha conegut nombrosíssimes edicions i adaptacions en la nostra, com ara, la que ens ocupa.

 

Aquests darrers inventaris que fem provenen d'aquesta rigorosa i interessant exposició, comissariada per J. Chiner, que, juntament, amb aquesta altra, a la qual ens acostarem un dia d'aquesta avaluació, són els actes estelars de la celebració de l'any Martorell.

Ara, però, convé que ens dediquem a la lectura d'aquest petit Tirant i que mirem de fer-ho amb gran profit. En aquest sentit, fóra bo, que començarem per entendre el context d'escriptura de l'obra, el temps de Martorell. I per a fer-ho, bé ens podem servir d'aquests dos documents:

La caiguda de Constantinoble. Àudio del programa radiofònic En guàrdia, que ens permetrà entendre el significat d'aquesta derrota per a l'Europa cristiana i, doncs, l'obsessió tirantiana de recuperar l'Imperi.

Joanot Martorell, cavaller i escriptor.  Anàlisi històrica i sociocultural de la València del segle XV

(Les imatges i el so pateixen de certa desincronia. Tanmateix, allò que s'hi explica és interessantíssim. Una mica de paciència, doncs. O, si més no, de podcàsting!)

Durant el període de lectura tindrem sempre present aquesta magnífica guia creada per Antònia Carré i hostatjada a la pàgina web del grup d'estudis literaris i tecnologies digitals Hermeneia.
Una guia que ens proposa quatre possibles lectures de l'obra:

• Des de l'amor
• Des de la cavalleria
• Des de la pau
• Des de la literatura

Finalment, ens mirarem alguns diàlegs de creadors actuals amb l'obra martorel·liana. Si voleu, podeu començar per les il·lustracions de Manuel Boix o per la mofa erudita de Josep Pedrals